Ramiro Pàmpols, jesuïta de la comunitat de Bellvitge, col·labora des de fa anys com a voluntari en el projecte Portes Obertes de la Fundació La Vinya, entitat del sector social.
Aquest projecte consisteix en un grup de persones voluntàries que visiten veïns i veïnes dels barris de Bellvitge i Gornal que es troben a centres penitenciaris.
“Cada dimarts a les 9 del matí i fins a les 2 del migdia, juntament amb un altre voluntari, advocat jubilat i antic alumne del col·legi de Casp, acudim a visitar persones internades a dues presons”, ens explica Ramiro Pàmpols.
A 50 km de Barcelona, a la localitat de Sant Esteve Sesrovires, s'ubiquen dues construccions penitenciàries al mig del camp: una, especialment per a dones, amb més d'un centenar d'internes i una altra per a homes, amb 14 mòduls amb un centenar d'interns cadascun, uns 1400 en total, aproximadament.
"Trobem contrastos que fan pensar"
“Visitem les dues presons, sempre prioritzant aquelles persones que tenen familiars al nostre barri i que ens ho demanen explícitament. De vegades, se n'hi afegeixen d'altres que també atenem”.
El projecte es va posar en marxa el 1996. En el cas de Ramiro Pàmpols, fa tres anys que fa visites a les presons de Brians. “A poc a poc m'he adonat del que suposa aquesta realitat humana, tan amagada, en més d'un sentit, entre muntanyes i planes. L'entrada mateixa sorprèn: una primera edificació de tres plantes (el conjunt d'oficines amb multitud de funcionaris, especialment dones) amaga el segon edifici de dues plantes, en una fondalada, on hi ha la presó pròpiament dita: pati interior, sala comuna i menjador a la planta baixa. Cel·les i aules a la primera. Els tallers, magatzems, poliesportiu i biblioteca són a l'altra banda, al costat de la infermeria i el DERT (on hi ha els presos sancionats durant uns dies o setmanes), al final d'un llarg espai a l'aire lliure. El DERT és una altra presó a la presó. Quan passo la primera doble reixa, amb el seu fort grinyolar característic, m'adono que entro en un altre món. Allí trobem contrastos que fan pensar: al costat d'un personal, la majoria del qual ens resulta molt proper a l'hora de fer alguna demanda (assistents socials, juristes, educadors/es, funcionaris, etc.), contemplem grups d'homes i dones sentenciats a un considerable temps de presó: 5, 7, 11, 12 anys... i altres amb condemnes molt més curtes, per robatoris o deutes –de vegades no importants- que han de tornar monetàriament, mes rere mes. Mentre no ho fan, queden privats de llibertat”.
"El contacte que s'estableix facilita que es mantinguin vincles i relacions amb el barri"
Els voluntaris i voluntàries de Portes Obertes escolten els interns: les pors, les angoixes, les malalties, els patiments, les problemàtiques familiars, la vulnerabilitat, els plans de futur... De vegades també els donen suport per fer alguna gestió amb la família o amb l'administració penitenciària. El contacte que s'estableix facilita que es mantinguin vincles i relacions amb el barri que els poden ser útils després per al procés d'inserció social, laboral, familiar i sanitària.
“Quin és el nostre paper? Molt senzill: sobretot escoltar. Fer una teràpia personal i fer intermediaris amb el personal que els atén quotidianament. Formem els uns i els altres una mena de xarxa que facilita petits serveis però que per als interns són importants: trucar a la mare -sobretot a la mare-, a l'esposa, als fills, al germà...”
Vèncer pors i prejudicis
Pels voluntaris suposa descobrir una realitat nova, vencent pors i prejudicis sobre el món de la presó, descobrint una realitat nova.
“Ens trobem amb una mena de gairebé ciutat, amb els seus horaris establerts: aixecar-se i passar revista, després les ocupacions de sempre, o bé el joc de parxís, veure la TV penjada del sostre o els tallers, els àpats tres cops al dia i nova revista en ficar-se al llit. Trenquen aquesta rutina les visites dels familiars els dissabtes i diumenges”.
Per a Ramiro Pàmpols, el descobriment d'aquesta realitat obliga a reflexionar sobre el paper de les penes de presó a la nostra societat. “Quan sortim per tornar a la vida normal, ens preguntem si no seria millor destinar aquests diners i aquest nombre de personal professionalitzat, a una altra forma de redempció de la persona, malgrat les dificultats que pot suposar no privar-los d'allò humà com és la llibertat personal? O estem més atents a sancionar i castigar que recuperar per a la societat? Em refereixo especialment al bon nombre entre ells que pateixen disfuncions intel·lectuals, malgrat la discreta atenció que se'ls presta en un ambient tancat i enrarit”.
“Mentrestant”, assegura Ramiro amb esperança, “pensem que Portes Obertes fa un bon servei humanitari que donem a conèixer a les nostres parròquies de Bellvitge sempre que tenim l'oportunitat. Un servei en què estem compromesos com a jesuïtes, com mostra també que el nostre company Xavier Rodríguez hagi estat designat pel Bisbat de Barcelona al servei de les presons de la nostra diòcesi".
