El passat divendres 21 de març una quarantena de persones es van aplegar un any més a redós de la Mare de Déu de Montserrat, la mateixa que rebia -fa més de cinc cents anys- aquell pelegrí que des de Loiola, mig coix encara, hi arribava disposat a passar-hi la nit en pregària -ara dret, ara de genolls- transitant per l’àmplia nau de l’església.
Des de 1988 es repeteix ininterrompudament la tradició de fer una vetlla de pregària a Montserrat, seguida el dia següent, de la baixada a peu fins a Manresa, tal i com ho va fer Ignasi de Loiola l’any 1522. Més enllà de tradició, aquesta experiència augura una manera de disposar-se a deixar les armadures amb les que ens defensem. Així es convidava als participants a fer un senzill i significatiu gest simbòlic, dipositant damunt l’altar el dibuix de l’1 d’espases d’una baralla de cartes.
El P. Joan M. Mayol, representant la comunitat benedictina que té custodia del Santuari, recordava que els monjos tenen l’encert d’iniciar el dia el capvespre anterior amb el res de completes, moment a partir del qual s’entra en pregària incorporant-hi el descans nocturn. Així és com Ignasi devia començar aquella festa de l’anunciació del Senyor, anunci de vida encarnada, aquell vespre del 24 de març, amb l’anomenada vetlla d’armes.
A les 10 del vespre, a l’atri de la Basílica, va començar la vetlla de pregària, conduïda pel jesuïta David Guindulain, i amb tres moments per viure aquesta experiència personal. Una primera hora en la que, acompanyats d’unes lectures, silencis i música, els assistents van deixar que el ressò de la paraula es fes sentir en aquests nous pelegrins. Una segona hora, imaginant aquell Ignasi caminant per la nau, cadascú en la forma de pregària que més l’ajudés, en la que també s’oferia rebre el sagrament de la reconciliació que Ignasi rebé del P. Chanon després d’una llarga confessió. I un tercer moment eucarístic, celebrat pel P. Llorenç Puig, amb la invitació a encarnar el que l’Esperit susciti a cadascú, incorporant el gest de deixar l’espasa del joc de cartes.
Tot i la pluja del dia anterior, i l’hora tardana d’agafar el son, l’endemà el grup va emprendre camí cap a Manresa. Una ruta en la que va caldre saltar més d’un rierol mentre s’anava saltant també d’una en una les cinc A’s que ajudaven a afinar la consciència: Agrair allò viscut, (demanar) Ajuda per aquest moment de revisió, Analitzar la jornada passada amb encerts i desencerts, Assumir els greuges i la participació en el mal, i Avaluar tot plegat. Així, salvant les pors del mal temps, els pelegrins van poder gaudir d’un clima molt favorable per recórrer els 22 quilòmetres de distància. Ocasió de renovar la fidelitat a la Moreneta, als companys de camí, i als ressons de l’Esperit.
