El jesuïta català Joan Morera es troba, des de fa uns mesos, a Tanzània, treballant, sobretot, en l'educació d'infants i joves. Des d'allà ens fa arribar aquesta carta on recull algunes de les seves darreres experiències i impressions.
"Durant moltes setmanes he contemplat bellesa i sofriment, he brillat però també he xocat amb les meves misèries, com a tot arreu. Haig d'aprendre encara de la saviesa dels majestuosos baobabs, els meus arbres preferits en aquest continent: amb els seus troncs espectaculars projecten enlaire uns brancatges minúsculs, talment arrels plantades a la intempèrie, apuntant amunt cap a Déu per a esdevenir per dins gegants. També aquí un té la sensació de ser sacsejat per la vida, de mastegar dia a dia situacions que no et deixen indiferent, que et qüestionen i et col·loquen amb les arrels enlaire, desarmat, buscant per dins què et fa tirar amunt, endavant.
Recorria els carrers del mercat en cotxe, un bullici de gent, bicicletes, pols, animals, clàxons... Per la finestra contemplava homes i dones suant i feinejant amb gran esforç, carregant pesats sacs a coll, motocicletes tant plenes de mercaderia que era impossible trobar-hi el conductor o el color del vehicle, grups de joves provant de reparar ferralla, o venent fruita meticulosament classificada dins de velles galledes de pintura... Tots em miraven. Un «blanc» en un cotxe. I jo sentia que aquella mirada m'intercanviava. Jo hauria pogut néixer en aquell racó de xabola al llarg de la via pública, i malviure de recollir carbó i vendre'l, o criant gallines tot provant que algun conductor se n'enamori. Hauria pogut créixer descalç en aquells camins de brutícia, sense massa cultura, jugant amb pilotes fetes de draps, estudiant pocs anys el més bàsic, una escola ben senzilla per tot seguit ajudar els pares a portar alguns diners a casa. Però jo estava a l'altra banda de la finestra. I contemplava en silenci les seves sagrades mirades.
En aquesta circular vull compartir una Pasqua silenciosa. El bé no fa soroll. Així va ser l'experiència a Bagamoyo, una població costanera tradicionalment famosa per haver estat un port de tràfic d'esclaus a finals del s.XIX. Una comunitat de 3 religioses passionistes ha acollit un bon grup d'infants orfes en un preciós projecte: nens i nenes sense llaços familiars ni possibilitats de futur, que han integrat en una gran família (gairebé una trentena de totes les edats!), abocant sobre ells tendresa, joia, formació acadèmica, protecció, servei mutu, fe... La visita m'impressionà de seguida, perquè no em sentia pas dins d'un centre d'orfes, sinó acollit en una família gran, on enlloc d'anomenar-me «mzungu!» (europeu!) em deien «kaka!» (germà!). L'acollida va arribar a la màxima profunditat quan, segons la tradició tanzana, el visitant s'ajup davant la més menuda de la colla, la qual beneeix el nouvingut col·locant la mà sobre el seu cap.
Va ser molt entranyable poder compartir la jornada visitant també els diferents indrets on els primers missioners van entrar al país, un complet museu sobre l'esclavatge, o una passejada per l'aigua de l'Índic... sota la guia de la religiosa espanyola Isabel, que encarnava ben bé l'esperit de les benaurances. A la nostra escola de Mabibo, hem acollit ara mateix a 3 dels seus nens, és una alegria poder continuar en aquests joves la inestimable tasca que dia a dia elles sembren. Al finalitzar la visita, la seva generositat va irradiar de nou, regalant-me el tradicional vestit de Masaai i una bossa plena d'aliments. El bé no deixa mai indiferent. Una família tant nombrosa, lluitant per tirar endavant, i capaç d'oferir tant. Pasqua dels invisibles, però Pasqua ben real."
