Des de Tanzània, en Joan Morera, jesuïta de 32 anys, ens fa arribar aquest personal relat d'algunes de les últimes experiències que està vivint en aquest país africà. Vivències plenes d'"innocència i veritat", com diu ell mateix, que posen rostre i realitat al missatge d'esperança de l'Advent.
"Abans que res, voldria agrair profundament a tots els qui, malgrat les dificultats que passeu, ens esteu enviant alguna col·laboració per petita que sigui. Aquí resulta realment significativa: de part de molts nens i nenes, GRÀCIES de cor!
Us escric després d'alguna setmana plena d'activitats, ara ja des de Dodoma, capital institucional de Tanzània, a uns 500 kilòmetres de Dar es Salaam. El motiu de tal viatge és que les escoles han acabat el curs acadèmic i no obriran de nou fins el gener. Com que amb el meu swahili macarrònic no arribo ni a la cantonada, he demanat viure un mes a una de les comunitats de jesuïtes que tenim a Dodoma, situada en una parròquia molt activa de les perifèries de la ciutat.
Natura i ésser humà en estat harmònic
El viatge fins a aquest indret va transportar-me al cor de la Tanzània més verge: vam recórrer durant un dia sencer, amb jeep, per camins i carretera, creuant selva i desert. Incomptables poblats s'insinuaven arreu, subsistint a través de petita agricultura o de bestiar, i a vegades en condicions extremes. M'impressionaven els majestuosos baobabs, que donaven ombra a tantes trobades de vilatans, o a tribus massai que guardaven el ramat. Ximpanzés, aus de tota mena, vaques i cabres arreu... natura i ésser humà en estat harmònic.
Crist, la nostra esperança!
En àrees més àrides fins i tot alguns tornados de pols d'uns quants metres d'altura escombraven la zona. Vam arribar ahir mateix, i la parròquia era un bullici de gent: 3 corals assajant al mateix temps, unes quantes desenes d'escolans jugant a futbol... els menuts ens van rebre amb una salutació típica cristiana, ben pròpia de l'Advent: «Crist, la nostra esperança!». I aquí estic, avui mateix he començat mà de llibres a combatre aquesta batalla de la llengua. No serà gens fàcil, però la ocasió s'ho val: si veiéssiu el somriure que desvetllen unes paraules en swahili al rostre de la gent...! Crec que el sol fet de posar-nos a aprendre la llengua de l'altre és expressar sense paraules un missatge d'amor, i això ja és Evangeli.
Però deixeu-me, abans d'acabar, tornar un parell de setmanes enrere per compartir-vos dues perles de Mabibo. Una d'elles va ser la invitació d'una dona de la parròquia a visitar el parvulari que mantenia a casa seva: es tracta d'una de les perifèries més miserables de Mabibo (ella em repetia que l'avergonyia portar-m'hi!). Però la dignitat dels habitants no té nom: en una barraca de planxes metàl·liques la seva caseta s'havia convertit en un llogarret de menuts caparrons que ens saludaven efusivament. Eren els fills i filles de tantes famílies entorn d'ella que no podien encarregar-se'n durant el dia, potser perquè treballaven algun petit terreny, o intentaven guanyar algun dineró venent pels carrers.
Innocència i Veritat
Ella amb paciència i amor els educava en anglès i en swahili, amb cançons, síl·labes, paraules, refranys, contes... des de l'alba fins al capvespre. Tot això per 5 euros al mes. Aquell dia tenien una ocasió especial, i van poder compartir rialles, cançons, animals preferits... amb un «mzungu» (europeu) nouvingut. No ho sé, hi ha moments a la vida que dius: aquí, en aquest lloc, hi ha tanta innocència, tanta Veritat, tanta lluita per la vida, que aquesta gent s'ho mereixeria tot...
A l'escola, el dia de fi de curs va concentrar una exhibició de tantes habilitats que els alumnes desenvolupen en diferents tallers: dansa, matemàtiques, tecnologia, art africà, medi ambient, nacions unides... cadascú havia preparat sales interactives on professors i estudiants vam gaudir d'un autèntic espectacle pels sentits.
El gat de la Gertruda
I finalment acabo amb una anècdota que m'ha fet pensar. Dissabte vaig anar a trobar els nens a la plaça de l'església, però no hi havia ningú. Només va venir una nena discapacitada, la Gertruda, d'uns vuit anys d'edat, riallera i juganera, sempre plena de pols, ferides i parracs, sense sabates. Vaig pensar que podríem fer poca cosa, ja que degut a la discapacitat, la majoria de vegades les frases en swahili no tenen cap coherència... en qualsevol cas em fa trencar la closca provant d'entendre el que sembla no tenir ni cap ni peus. De tant en tant em deia que li feia mal la panxa i el coll, tossia, i assenyalava el terra fent gestos que s'havia empassat alguna porqueria. Però tot d'una tornava a riure.
Li encanta dibuixar i aquest cop dibuixava contenta, em va dir: «Ànec!». Jo vaig dir: «Com? No, mira, un ànec és això...» I amb la meva poca traça i força paternalisme, pensant d'ensenyar-li a dibuixar, vaig provar d'esbossar un ànec. Jo vaig insistir: «Vejam si em dibuixes animals». I ella anava fent tot un seguit de gargots que es devien assemblar als quadres més famosos dels pintors del surrealisme. Fins que em va dir: «Gat!» i em va assenyalar aquest gargot. Aleshores, estranyat, va ser quan vaig pensar en el Petit Príncep. I vaig veure el gat. «És veritat!» I el vaig acabar de dibuixar, el gat estava a dintre!
Però ella no semblava parar cap atenció al meu gat, com si es tractés d'una evidència. La Gertruda (segurament sense saber-ho) m'estava entrenant els sentits: els adults necessitem tenir controlats tots els detalls. Per la Gertruda, la vida era lleugera, inacabada, el futur arribava fins a on volies mirar. No necessitava saber els horaris dels dies, el seu món era el joc i quatre plàstics empolsats. Una línia inacabada sobre un full de paper, una vida encara per crear. Aquell dia, el gat de la Gertruda em va donar esperança d'Advent: una línia oberta, on cadascú hi té el seu lloc per a crear."
