L’Auditori d’Esade va acollir el passat 12 de novembre un diàleg d’aquells que remouen. El Club Inner Life and Leadership d’Esade Alumni va reunir Òscar Camps, fundador i director d’Open Arms, i Pau Vidal SJ, delegat dels Jesuïtes de Catalunya, per conversar sobre com passar de la crida interior a l’acció i, a partir d’aquí, a un lideratge amb propòsit capaç de transformar injustícies. La sessió va estar moderada per la professora de Màrqueting Mònica Casabayó.
“Aixecar-se del sofà“
Òscar Camps va parlar del “sofà de casa” que ens immobilitza i ens aïlla, des del qual, davant la tragèdia, ens repetim: «I jo, què hi puc fer?». Per a ell, tot va canviar el 2015 arran de la crisi de persones refugiades a Lesbos. «L’acció és vèncer el sofà, aixecar-se», assegura, reconeixent que en aquell moment no li va passar pel cap tot el que vindria després. Va ser l'impuls que acabaria amb fundació d’Open Arms, una ONG que els darrers deu anys ha rescatat al Mediterrani més de 70.000 persones que fugien de guerres, de desastres naturals, de persecucions o de la pobresa.
Pau Vidal va oferir el seu testimoni des de l'experiència amb població desplaçada i refugiada a Nogales (frontera entre els Estats Units i Mèxic) i sobretot al continent africà, a Libèria, Kènia i Sudan del Sud. Va coincidir amb Camps que el «no puc fer res» és el parany en què ens col·loca el sistema, generant una sensació d’impotència. «Però sí que és possible: podem fer alguna cosa». I quan et poses en marxa, va explicar, apareixen companys de camí i una comunitat que permet sostenir el compromís.
També va parlar de la seva fe com a motor, lluny de qualsevol idealització: «La fe no t’estalvia frustració ni dolor, però és un motor d’esperança. Una esperança que descobreixes al costat de les persones que són als marges, on veus com la vida s’obre pas enmig de la mort».
La dignitat de la persona al centre
El jesuïta va insistir en la importància de «veure els rostres, les persones que hi ha al darrere de les xifres». I justament això és el que està més amenaçat en el nostre món, va dir. La seva conclusió va ser taxativa: si es deshumanitza l’altre, si se li nega la seva dignitat, desapareix l’obligació moral de salvar-lo d’ofegar-se al Mediterrani o d’oferir-li ajuda.
A Open Arms ho han experimentat. «Molt aviat ens vam adonar que no lluitàvem només contra el mar, sinó contra un sistema que tractava aquestes persones com a mercaderies o com a xifres», va dir Óscar Camps. «I quan veus vulneracions de drets, tens l’obligació de denunciar-les».
Va utilitzar una metàfora demolidora per descriure l’estat actual dels drets humans, comparant-los amb una obra d’art en un museu: els mirem, els admirem, però «no es toquen». Per a ell, les morts al Mediterrani i la inacció deliberada per evitar-les són la prova més evident d’aquesta hipocresia. Va denunciar com es financen tercers països perquè facin «la feina bruta» lluny de les nostres fronteres. «On són els principis fonamentals de la Unió Europea?», es preguntava.
Imatges: Esade
Lideratge amb propòsit
A l'Auditori d'una institució que forma futurs directius era lògic preguntar-se com es pot transmetre tot això als estudiants. Pau Vidal va recordar que Esade ja va néixer amb la intuïció que la formació de líders només té sentit si contribueix a la transformació social. «Els rànquings no són un fi en si mateixos», va subratllar, i totes les assignatures haurien de tenir en compte què passa fora de l’aula i estar impregnades d’humanisme, de manera que l’alumne es pugui preguntar: «Com puc transformar aquest món?»
La visió d’Òscar Camps va ser concisa i directa: «Cal formar no només professionals, sinó persones. Necessitem persones». Aquesta reflexió sobre la finalitat de l’educació la va connectar amb un missatge adreçat als joves: «Si han decidit formar-se, que no sigui per competir, sinó per no callar».
El poder de no callar
Per al socorrista i activista, el poder dels joves rau en mobilitzar-se i no callar, perquè «callar també és prendre partit» i no podem normalitzar la barbàrie i els genocidis. Pau Vidal també va advertir que, en un món satisfet, l’espiritualitat pot ser mobilitzadora, però si és autocomplaent i individualista pot tenir també l’efecte contrari i conduir-nos a l’immobilisme.
També va sorgir en el diàleg la preocupació per com els discursos de l’extrema dreta es van obrint pas entre els joves. Sobre això, Camps va advertir que les pantalles ens individualitzen. «Quin control tenim sobre tot això i sobre la desinformació?», es preguntava.
Vidal va recollir aquesta qüestió des de la responsabilitat de la Companyia de Jesús en l’àmbit educatiu. «És una reflexió que ens fem constantment. Com transmetem valors en aquest context? Ens ho hem de preguntar cada dia». El delegat dels jesuïtes a Catalunya va apostar per models educatius que posin la persona al centre i per recuperar els espais públics compartits i comunitaris.
La motivació persistent: què sosté el vostre compromís?
També van ser preguntats sobre què sosté el seu compromís, malgrat les dificultats, el dolor i la frustració. Per a Pau Vidal, el motor és sobretot «el record de persones concretes, les persones que he conegut, les seves històries». Òscar Camps va voler fer palès que la motivació prové també de la resistència que troben: saber que la seva feina «incomoda alguns» és la confirmació que estan «al lloc correcte». La necessitat persisteix i, mentre hi hagi persones morint al mar, la seva tasca continua sent imprescindible.
Aquest diàleg a Esade va ser molt més que un acte acadèmic; va ser una sacsejada de consciències i una invitació a passar a l’acció, vencent la trampa del «no puc fer res».
Podeu recuperar el vídeo del diàleg aquí.
