A l'estat d'Alt Nil, al Sudan del Sud, és més probable que un estudiant es trobi soldats ocupant la seva escola que mestres preparant les seves classes. El seixanta-tres per cent de les escoles estan ocupades per forces armades. I més estrany que una escola en funcionament són els mateixos mestres.
"Aquí el govern no existeix... està dedicant la majoria dels recursos a la guerra perquè la seva prioritat és la defensa, l'exèrcit, i això deixa els serveis educatius, socials i de salut sota mínims", explica el jesuïta Pau Vidal, director del projecte del Servei Jesuïta a Refugiats (JRS) a Maban.
Des de la represa del conflicte al desembre de 2013, el govern de Sudan del Sud, especialment en àrees remotes com a Alt Nil, ha deixat de finançar pràcticament tota l'educació deixant els professors sense els seus sous bàsics per sobreviure. En qualsevol cas, el desig d'aprendre tant entre la comunitat refugiada com entre la local al comtat de Maban, Alt Nil, és fort. Si bé alguns professors van deixar la professió per assumir nous llocs de treball amb un salari adequat, altres segueixen ensenyant com a voluntaris.
"El nostre repte més gran és el nombre de nens. A vegades un mestre pot arribar a tenir fins a 200 alumnes en una classe, el que fa difícil que puguin seguir la lliçó. Molts no poden seguir el ritme i caminen perduts a l'aula", diu Mustafà, un professor refugiat. Mestres com Mustafà treballen per assegurar que una generació de joves del Sudan i Sudan del Sud no es quedi sense educació.
"L'educació és vital, en aquests temps en què tants viuen enmig de la violència... De tornada a casa, hi ha nens de 13, 14, 15 anys amb armes a la mà. Mai no han tingut educació i per això es van fer soldats. En aquest campament (de refugiats) volem educar els nens perquè tinguin una vida diferent. Sabem que portaran la pau al nostre país", diu Sali, un refugiat de Nil Blau, Sudan, mestre en un dels quatre camps de refugiats del comtat de Maban.
Després de viure anys de conflicte i desplaçament, la majoria dels mestres, tant de la comunitat refugiada com d'acollida, no han tingut l'oportunitat d'acabar l'escola secundària, i de vegades ni tan sols la primària. En un esforç per donar suport a aquests mestres, el Servei Jesuïta a Refugiats va començar un programa de formació de mestres en 2014. Hi ha més de 100 docents de primària tant de la comunitat local mabanesa com de la refugiada en aquest programa, que ofereix cursos d'anglès i de metodologia de l'ensenyament, així com ciències, matemàtiques i estudis socials.
"No puc imaginar una intervenció del JRS a Maban sense la formació del professorat. Estem en un país on més del 65, gairebé el 70, per cent de la població és analfabeta... Els mestres estan sols, sense el suport del govern... Hem de ajudar-los perquè estiguin preparats. Aquesta és l'esperança de l'educació a Maban", diu Àlvar Sànchez, jesuïta i coordinador d'educació del JRS a Maban.
Els mestres són clau per fer que les nenes assisteixin i romanguin a l'escola. Les dones educades, especialment les mestres, són considerades pels membres de la comunitat com a models a seguir. En una zona on hi ha més probabilitats que una noia mori durant el part i no que acabi l'escola primària, aquests models poden ser un salvavides i les mestres i els mestres són de les poques persones que defensen a les joves que volen acabar els seus estudis.
"Molt sovint, els donants i fins i tot les agències humanitàries dirien que el primer (en el cas d'una emergència) és proporcionar aliments, habitatge, salut ... però, la vida no és només alimentar un cos i donar-li un sostre, també és donar sentit a les coses, aprendre i preparar-se per a un futur que probablement no sigui immediat però que, temps al temps, arribarà", assegura Pau Vidal.
Font: Web del JRS
